Presentació   Aquest diccionari de sinònims (DSIN) té l’origen en l’encàrrec que vaig rebre a principis de l’any 1970 de l’Editorial Aedos, de Barcelona. Era una editorial coneguda sobretot per la publicació de llibres tècnics, especialment d’agricultura, i biografies de personatges il·lustres. També havia publicat una obra que durant una colla d’anys molts hem tingut com a llibre de consulta indispensable, el Diccionari nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya (1964). Qui va suggerir el meu nom a l’editorial va ser Tomàs Tebé, que era el director de la Llibreria Catalònia, de la ronda de Sant Pere, de Barcelona, que aleshores es deia Casa del Libro, perquè els qui manaven consideraven nefanda la paraula Catalònia. Tomàs Tebé, que va morir prematurament, va ser, sempre sense fer-se veure, un gran dinamitzador d’activitats culturals catalanes, digne de ser recordat. El diccionari es va publicar l’any 1972 (compost amb monotip) i encara recordo el goig amb què, dos dies abans de la festa de Sant Joan, vaig tenir a les mans el primer exemplar. La difusió del llibre es va ressentir de la competència, absolutament lleial i legítima, naturalment, del Diccionari de sinònims i antònims, de Santiago Pey, publicat per l’Editorial Teide, que havia aparegut molt poc abans. Justament per diferenciar el nostre diccionari del d’aquest digne competidor va aparèixer amb el títol, més o menys convencional, de Diccionari català de sinònims. Vint anys després, però, la presència d’aquest diccionari al mercat era purament residual. I això va fer que el meu amic coral ferm Joan Agut, tristament desaparegut fa pocs anys, aleshores dinàmic i emprenedor director de l’Editorial Barcanova, que ell havia fundat, em proposés de reeditar-lo en el marc de les seves col·leccions. No hi va haver cap dificultat. I recordo com si fos ara que va ser el dia 23 de desembre de 1992, just abans d’iniciar les vacances de Nadal, que vaig firmar, o signar, el contracte per a la reedició del meu diccionari. Va aparèixer al cap de poc més de dos anys, és a dir, el 1995, perquè va caldre compondre’l de nou i revisar-lo atentament, amb un títol un poc diferent, Diccionari Barcanova de sinònims, i una coberta i una portada d’una gran originalitat, certament, una de les idees genialoides del dissenyador gràfic, que al cap de vint anys encara no he digerit. El fet és que es va posar a la venda tot seguit, però la meva informació sobre el seu èxit, és a dir, la seva sortida, és absolutament nul·la, especialment, suposo, a causa de les vicissituds internes de l’editorial. I ara, gràcies a una generosa iniciativa de Mariàngela Vilallonga, vicepresidenta de la Secció Filològica, a qui vull expressar la meva gratitud, s’inicia una tercera etapa de la llarga vida d’aquest diccionari, que cal creure que serà la darrera.      Les instruccions d’ús del diccionari, prolixes i precises, que l’encapçalen, fan totalment innecessària i supèrflua qualsevol indicació per part meva. No em sé estar de posar en relleu, però, que aquesta edició en línia, obra de mans expertes i sensibles, permet tota una sèrie d’utilitzacions especials abans impensables. Des de sempre, el bon usuari de la llengua, que vol expressar el seu pensament amb paraules justes i precises, i d’acord amb les exigències de l’estil, que no admet, com era normal en la llengua antiga, les repeticions de mots massa freqüents, ha recorregut a tots els repertoris lexicogràfics que tenia a l’abast a la recerca d’aquella forma de llenguatge que la memòria, o el coneixement, no li servia. A vegades, potser més sovint del que hom podria pensar, un simple diccionari de llengua satisfà aquesta necessitat. Òbviament, en els casos damunt dits l’eina més adequada, més útil, és un diccionari de sinònims. Potser escau de repetir aquí el que ja he dit en més d’una ocasió, que cal no prendre al peu de la lletra el que han dit en certes ocasions alguns eminents lingüistes, que els sinònims, en realitat, no existeixen, perquè sempre hi ha entre dos mots, aparentment sinònims, una diferència o altra pel que fa al seu significat exacte, l’àmbit territorial del seu ús, el nivell de llenguatge, el tractament gramatical, etc. Però la intercanviabilitat dels mot és un fet indiscutible en un gran nombre de casos, i el que cal a l’usuari és la informació adequada sobre aquella forma lèxica que es disposa a fer servir i que ha obtingut a partir de qualsevol font lexicogràfica. Molt sovint, un diccionari de sinònims actua solament com un simple recordatori. El consultant hi troba la paraula desitjada, que coneix perfectament, que forma part del seu llenguatge habitual, i sobre la qual ja no li cal cap mena d’informació, però que no reeixia a recordar quan li calia usar-la. Però no sempre és així. Moltes vegades es tracta d’una forma que li és més o menys nova, o nova del tot, i de la qual, encara que el diccionari de sinònims la proposi com a equivalent d’una que ja coneix, n’ignora la significació i l’ús gramatical (per exemple, el règim en el cas dels verbs). És aleshores quan cal considerar absolutament imprescindible la consulta del mot al diccionari general, que ha d’evitar un possible ús erroni o indegut. Tots sabem que un bon nombre de formes lèxiques tenen un feix de significats o de casos d’aplicació superior al que contenen els diccionaris més complets. Els especialistes dels diversos camps de significació són els que tenen una tendència més accentuada a denunciar, sovint injustament, aquestes mancances. Però també és un fet que els bons diccionaris no deixen de sorprendre’ns, ara i adés, amb una informació sobre certes paraules que no esperàvem trobar-hi. En definitiva, un diccionari de sinònims no és sinó un instrument de suggeriment, que pot ser que demani, a continuació, la informació del diccionari general.      Les dues primeres edicions, impreses, d’aquest diccionari de sinònims van ser una obra estrictament personal. En el pròleg de la primera edició (Aedos), indico i agraeixo la col·laboració que vaig rebre de quatre professores de català d’aquells temps gloriosos, el nom de les quals se m’ha de permetre que recordi: M. Lluïsa Corominas, Renée Mathieu, M. Rosa Rovira i Carme Garsaball. Llur col·laboració, però, va consistir en la confecció de les fitxes de cada entrada a partir de les meves indicacions en un exemplar del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. Però tant en la redacció de l’obra com en l’àrdua tasca de la correcció de proves de les dues edicions no hi va intervenir ningú més. Tots els errors, doncs, que inevitablement s’hi van esmunyir em són perfectament imputables. També hauria de precisar que no vaig deixar d’introduir algunes esmenes en la segona edició, però són pràcticament irrellevants. En canvi, aquesta nova edició, en línia, es beneficia, prodigiosament, de l’esplèndida intervenció d’un petit equip d’experts altament qualificats, que, a més de resoldre hàbilment els problemes propis de la digitalització, han eliminat errors, han actualitzat tot allò que ho exigia, i han enriquit el contingut de l’obra amb els seus suggeriments i amb tot un ventall de possibilitats d’utilització. Encara que llurs noms i funcions ja consten, com és de llei, en la llista de crèdits, no em privaré del goig d’esmentar-los: Josep M. Mestres, Marta Llobet i Santiago Muxach, als quals, molt sincerament, faig extensiva la gratitud que ja he manifestat a la nostra vicepresidenta Mariàngela Vilallonga. Albert Jané Institut d’Estudis Catalans Nota editorial a la segona edició (Barcanova, 1995) Introducció a la primera edició (Aedos, 1972)