Introducció a la primera edició (Aedos, 1972)   Amb aquest diccionari català de sinònims que, amb goig, presentem al nostre públic, intentem de posar al seu abast, i de difondre entre tots els seus sectors, un instrument de consulta lingüística que constitueix un complement indispensable del Diccionari general.      Un diccionari de sinònims s’hauria d’entendre sempre que inclou el concepte, molt més ampli, d’expressions equivalents i de mots afins. Són ben conegudes les serioses reserves que molts lingüistes oposen a l’existència de sinònims veritables en el llenguatge i, sense que, a parer nostre, es pugui negar d’una manera absoluta aquesta existència, cal reconèixer que els mots proposats com a sinònims a tots els repertoris existents de les diverses llengües no tenen pas tots, ni de bon tros, la condició de sinònims absoluts o perfectes, en el sentit que no són intercanviables en totes les ocasions, sia perquè llur sinonímia no n’afecta totes les accepcions —la sinonímia de explicar respecte a exposar, per exemple, no comprèn el cas en què exposar és sinònim de arriscar ni aquell en què ho és de exhibir—, sia perquè la condició d’un mot —en tant que dialectal, comú, popular, culte, literari, tècnic, etc.— en determina o restringeix sovint l’ús.      Ja hem dit, però, que l’ús del diccionari de sinònims ha de constituir un complement del del Diccionari general, i així la seva funció és essencialment de suggeriment: a cops, el suggeriment d’un mot que el consultant coneix perfectament, però del qual no aconseguia de recordar-se; d’altres, d’un mot que desconeix, o de la significació del qual ignora l’abast, en els quals casos li caldrà, imprescindiblement, si no vol exposar-se a un ús indegut, examinar-ne l’accepció i el sentit exactes al Diccionari general.      D’acord, doncs, amb el propòsit editorial, i amb el caràcter de difusió popular que es vol per a aquesta obra, no hem pas pretès de confeccionar un treball exhaustiu, sinó més aviat selectiu, bé que en la nomenclatura figuren tots els mots d’ús corrent enregistrats al Diccionari general, dels quals s’ha considerat que es podrien presentar una o més formes equivalents. D’altra banda, sembla oportú de precisar que, entesa la sinonímia en el significat més ampli, i considerant la multiplicitat de sentits amb què són usats un nombre considerable de mots i, encara, la diversitat de matisos de cada significació, seria sempre possible de proposar noves equivalències per a aquests mots, que farien el repertori pràcticament inacabable.      El conjunt de sinònims que es proposen per a cada mot de la nomenclatura es divideix, quan s’escau, en tants grups com demanen les diverses accepcions d’aquest mot, la separació dels quals grups és indicada per mitjà del signe ǁ.      Aquestes diverses accepcions corresponen, en general, a les que assenyala el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, encara que en diverses ocasions s’ha cregut convenient de prescindir d’aquesta correspondència, o de no seguir-la rigorosament, a fi de simplificar la disposició del conjunt de sinònims proposats i de no incórrer en reiteracions innecessàries.      D’altra banda, s’ha considerat oportú de no recórrer al sistema de referències que, a causa de les múltiples i particulars accepcions de cada mot, obliga a un difícil intent de sistematització ideològica i a una complexitat en l’estructura de l’obra que sovint la fa difícil de manejar. Solament en els casos en què coincideixen dos o més mots sinònims, molt propers l’un de l’altre dins l’ordenació alfabètica a causa de pertànyer a la mateixa família de mots, en els que es consideren secundaris se sol indicar només el que es conceptua com a principal, a l’article del qual el consultant trobarà tot l’apartat de sinònims que s’hi proposen.      La gairebé totalitat de mots continguts en aquest diccionari català de sinònims, així com les accepcions que els són atribuïdes, figuren enregistrats al Diccionari Fabra. Sols en casos comptats, que s’ha considerat que no podien oferir cap dubte, hem consignat formes i accepcions que no consten al nostre repertori normatiu. Les abreviatures usades són les mínimes: pràcticament, són reduïdes a pl. = plural i a f. = femení, amb què indiquem que determinats sinònims es refereixen a significacions que tenen els mots de la nomenclatura quan revesteixen les formes corresponents a aquests accidents gramaticals.      Així com hem dit, d’una banda, que els sinònims absoluts són, en tot cas, més aviat escassos i, de l’altra, que en el sentit més ampli i extens de la sinonímia són innombrables, també cal afegir que no ha d’estranyar el lector de veure proposats com a sinònims dos mots de significació aparentment allunyada i, fins i tot, dos mots que, de fet, són antònims, és a dir, de sentit contrari, car es tracta de casos d’equivalència reduïda a una determinada accepció d’un d’ells o de tots dos o, encara més, a solament un o uns quants de tots els possibles casos d’aplicació d’aquesta accepció. Així, s’esdevé sovint que l’equivalència entre dos adjectius només s’estableix quan són referits a determinats tipus de substantius. (Respecte als adjectius, podem dir, en general, que l’aplicació a noms que designen persones i a noms que designen coses determina una diferència bastant marcada.) Per exemple, la sinonímia proposada per a dos adjectius com ara eficaç i poderós és vàlida per a noms com remei, mitjà, instrument, però no per a d’altres com ara coŀlaborador, empleat.      Així mateix, la sinonímia proposada per als verbs depèn molt sovint —àdhuc dins la mateixa accepció— del subjecte o del complement amb què aquests verbs són usats a cada context, del temps i de l’aspecte verbals. Pel que fa al subjecte i als complements —especialment el d’objecte indirecte—, el fet que designin una persona o una cosa és sovint un factor determinant per a la validesa d’una equivalència entre dos verbs.      Semblantment, tampoc no hauria de sobtar que s’indiqui que hi ha sinonímia entre dos verbs com ara són investigar i esbrinar, encara que en un procés lògic la idea d’esbrinar sigui la conseqüència d’investigar, car s’ha considerat que en aquest procés lògic hi ha una zona o període d’interferència o superposició de les dues accions. És a dir, que si bé és possible que hom investigui sense esbrinar res, quan s’escau que hom ho fa amb profit, s’arriba a un moment del procés que tant es pot expressar per mitjà d’un verb com de l’altre. És el moment en què podem dir que hi ha una sinonímia entre investigar i esbrinar.      Encara que d’una manera escassa, no deixaran de trobar-se proposats com a sinònims mots que en llur accepció i en llurs aplicacions més generals són antònims, i, més especialment, dos antònims indicats com a sinònims d’una mateixa accepció d’un mot de la nomenclatura. Aquest fet, aparentment paradoxal en el pla lògic però normal en el pla lingüístic, s’explica en molts casos pel divers enfocament o punt de vista amb què pot ésser considerada una cosa, una acció o una idea, en el moment d’haver-la de designar. Els exemples baixada i pujada, entrada i sortida, entroncament i bifurcació, són ben explícits i significatius. Notem, encara, agrupar i dividir, en principi antònims, però que esdevenen sinònims quan són usats amb la idea de classificar. La metonímia, l’evolució del sentit dels mots, i la seva extensió incessantment creixent, arriben a establir aquestes equivalències entre mots de significació originàriament molt allunyada i, de vegades, com hem dit, àdhuc oposada. Notem que dos adjectius com ara manual i mecànic —antònims en tant que fet a mà s’oposa a fet a màquina— esdevenen sinònims amb el sentit que actualment es confereix al mot mecànic, és a dir, ‘rutinari’, oposat a ‘tècnic’ o ‘intel·lectual’.      Convé també advertir que, en alguns casos, alguns verbs presentats com a sinònims, tot i expressar la mateixa acció, no són intercanviables en cap context determinat, com ara s’esdevé amb fingir i enganyar. Però no ha semblat pas desencertat de proposar-los, ja que justament s’ha de donar el cas sovintejat que la consulta al diccionari de sinònims sigui motivada per la necessitat de trobar o fer venir a la memòria un mot de significació equivalent a un de donat que no s’adapta a un context determinat.      Respecte als verbs, no se n’indica el règim, és a dir, la preposició que alguns d’ells exigeixen per a la introducció dels complements d’objecte. En alguns casos, però, els verbs proposats com a sinònims són indicats amb l’adjunció de certs pronoms febles, que els confereixen una significació peculiar, com ara anar-se’n, caure-hi, compondre-se-les, etc., a part, naturalment, dels verbs dits pronominals, els quals ja figuren a la nomenclatura, encapçalant els sinònims propis, diferenciats de les formes transitives o absolutes.      Ens cal dir, per acabar, que esperem iŀlusionadament que aquest diccionari català de sinònims complirà amb eficàcia la finalitat per a què ha estat creat i resultarà útil i fàcil de manejar per a tots els usuaris del nostre idioma als quals llegui de recórrer-hi.      I no volem pas cloure aquestes línies de presentació sense regraciar com cal la decidida i eficient coŀlaboració que hem rebut de Maria Lluïsa Corominas, Renée Mathieu, Maria Rosa Rovira i Carme Garsaball, que ens ha alleujat en la feixuga tasca que exigeix la redacció d’una obra com aquesta. ALBERT JANÉ   MOSTRA DE LA PRIMERA PÀGINA DE LA LLETRA A DE LA PRIMERA EDICIÓ